Hoy es el día contra el cancer de mama. Las amazonas somos mujeres luchadoras así que nos solidarizamos con esta causa, nos unimos a la lucha contra esta enfermedad.
La Bet, es diu Elisabet però des de sempre ha estat la Bet, espera que li obrin la porta del principal primera. Es una porta majestuosa, de fusta, amb un picaporta daurat que l’espanta una mica: la fa pensar en una caixa de morts. Respira fondo i entra a la consulta.
La Lis, es diu Elisabet però va escurçar-se el nom quan va començar a treballar, es baixa la minifaldilla de cuir davant la porta del principal primera. Ara se sent una mica incòmoda portant aquesta faldilla i aquest brusa escotada, però com li diria en Fran, ella sempre es vesteix per matar. Però no és per matar que es vesteix així, és per no morir. Se sent forta quan fa que els homes es girin pel carrer i les dones arrufin el nas. Empeny la porta que li pesa tant com la por que arrossega i no pot evitar sentir que, al final, sí que ha encertat vestint-se amb el seu uniforme de seguretat.
La Bet surt de la consulta astorada. El terra que trepitja sembla de xiclet: tou i enganxós. Sent la boca seca, i els ulls aquosos, com núvols carregats de pluja. Necessita un lloc on aixoplugar-se d’aquesta tempesta emocional que s’acosta. Entra a un cinema on fan una pel·lícula d’un cangur que parla. Hi entra, seu i quan la pantalla s’il·lumina ella arrenca a plorar.
La Lis surt de la consulta caminant ben dreta trepitjant fort l’asfalt perquè sap que el repicar dels seus talons dóna impuls al món per fer-lo girar. Té els llavis vermellíssims, amb les comissures lleugerament encorbades cap a baix, com si el pes dels anys se li acumulés allà. De cop... tot s’esfuma i deixa de saber qui és. Es pregunta “On vaig?”. Passa per davant d’un cinema on estan fent una pel·lícula infantil. Hi entra i seu a la butaca, perplexa.
El cangur canta una cançó, però la Bet ni el veu ni el sent. No pot deixar de pensar en com n’ha estat de estúpida tot aquest temps... Sempre tapant-se: al gimnàs, a la platja, fins i tot amb el Joan. S’avergonyeix dels seus pits petits que sent escassos i ridículs. Ha estat sempre amagant-los de la vista dels altres i potser ja ningú els podrà veure mai més. S’obre la brusa, es mira l’escot i nota un desig enorme que la mirin.
El cangur canta una cançó, però la Lis ni el veu ni el sent. Segueix astorada. No pot creure que el seu pit esplèndid i generós estigui malalt. Porta tants anys ensenyant-lo i lluint-lo. Fins al punt d’haver-ne fet la seva professió. De cop, sent una nostàlgia immensa per la seva pitrera i decideix que ja no la vol seguir compartint amb el món. Vol que torni a ser seva, privada. Encreua els braços tapant-se l’escot i nota un enorme desig que no la vegin.
La Bet entra al local a mitja tarda. Està una mica espantada però s’ha posat el vestit més sexy que té. Camina sinuosa i temptadora fins al despatx del seu nou cap, en Fran. Just en aquell moment la porta s’obre i en surt una dona amb xandall. Les mirades es creuen. Es coneixen d’alguna cosa? No té importància, el què sí importa és que ha decidit que finalment ho farà.
La Lis s’abraça amb en Fran, el seu recent ex cap. “Fins i tot amb xandall vas vestida per matar”. La Lis riu i per dins sent que ha pres una bona decisió. Surt del despatx i es troba amb una noia que duu un vestit molt atrevit. Les mirades es creuen. Es coneixen d’alguna cosa? No té importància, el que sí importa és que ja no ho tornarà a fer més.
La Lis, es diu Elisabet però va escurçar-se el nom quan va començar a treballar, es baixa la minifaldilla de cuir davant la porta del principal primera. Ara se sent una mica incòmoda portant aquesta faldilla i aquest brusa escotada, però com li diria en Fran, ella sempre es vesteix per matar. Però no és per matar que es vesteix així, és per no morir. Se sent forta quan fa que els homes es girin pel carrer i les dones arrufin el nas. Empeny la porta que li pesa tant com la por que arrossega i no pot evitar sentir que, al final, sí que ha encertat vestint-se amb el seu uniforme de seguretat.
La Bet surt de la consulta astorada. El terra que trepitja sembla de xiclet: tou i enganxós. Sent la boca seca, i els ulls aquosos, com núvols carregats de pluja. Necessita un lloc on aixoplugar-se d’aquesta tempesta emocional que s’acosta. Entra a un cinema on fan una pel·lícula d’un cangur que parla. Hi entra, seu i quan la pantalla s’il·lumina ella arrenca a plorar.
La Lis surt de la consulta caminant ben dreta trepitjant fort l’asfalt perquè sap que el repicar dels seus talons dóna impuls al món per fer-lo girar. Té els llavis vermellíssims, amb les comissures lleugerament encorbades cap a baix, com si el pes dels anys se li acumulés allà. De cop... tot s’esfuma i deixa de saber qui és. Es pregunta “On vaig?”. Passa per davant d’un cinema on estan fent una pel·lícula infantil. Hi entra i seu a la butaca, perplexa.
El cangur canta una cançó, però la Bet ni el veu ni el sent. No pot deixar de pensar en com n’ha estat de estúpida tot aquest temps... Sempre tapant-se: al gimnàs, a la platja, fins i tot amb el Joan. S’avergonyeix dels seus pits petits que sent escassos i ridículs. Ha estat sempre amagant-los de la vista dels altres i potser ja ningú els podrà veure mai més. S’obre la brusa, es mira l’escot i nota un desig enorme que la mirin.
El cangur canta una cançó, però la Lis ni el veu ni el sent. Segueix astorada. No pot creure que el seu pit esplèndid i generós estigui malalt. Porta tants anys ensenyant-lo i lluint-lo. Fins al punt d’haver-ne fet la seva professió. De cop, sent una nostàlgia immensa per la seva pitrera i decideix que ja no la vol seguir compartint amb el món. Vol que torni a ser seva, privada. Encreua els braços tapant-se l’escot i nota un enorme desig que no la vegin.
La Bet entra al local a mitja tarda. Està una mica espantada però s’ha posat el vestit més sexy que té. Camina sinuosa i temptadora fins al despatx del seu nou cap, en Fran. Just en aquell moment la porta s’obre i en surt una dona amb xandall. Les mirades es creuen. Es coneixen d’alguna cosa? No té importància, el què sí importa és que ha decidit que finalment ho farà.
La Lis s’abraça amb en Fran, el seu recent ex cap. “Fins i tot amb xandall vas vestida per matar”. La Lis riu i per dins sent que ha pres una bona decisió. Surt del despatx i es troba amb una noia que duu un vestit molt atrevit. Les mirades es creuen. Es coneixen d’alguna cosa? No té importància, el que sí importa és que ja no ho tornarà a fer més.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario